Durant anys, he acompanyat moltíssimes persones en els seus processos de creixement i, també, d’alleujament del patiment. Però al llarg de tots aquests anys, a poc a poc, ha anat apareixent una incomoditat de fons: estic ajudant les persones a “estar bé” dins d’una societat malalta.
Vivim en un marc capitalista que explota, desgasta i ens desconnecta de la natura i dels altres. I la nostra atenció se centra, la majoria de les vegades, a adaptar-nos millor a aquest engranatge explotador, en lloc de preguntar-nos com canviar allò que ens emmalalteix.
Vull posar en valor la psicologia humanista i espais afins: han estat i són camins que obren la porta a aprenentatges profunds, a una consciència més plena de qui som i, fins i tot, a experiències properes a la il·luminació. Aquestes pràctiques generen sanació real; alliberen, ordenen, dignifiquen el dolor i ofereixen recursos per viure amb més presència i autenticitat. En un món ferit, aquesta cura és necessària i insubstituïble; ha estat el sòl fèrtil sobre el qual moltes persones, jo inclòs, hem pogut arrelar i créixer.
Però diversos esdeveniments que vaig viure em van portar a començar a mirar els límits de la psicologia tal com sovint la practiquen molts professionals, fins i tot en enfocaments que valoro, com l’humanisme, el treball amb el trauma o el treball sistèmic.
I és que, quan s’ignora el context social i ecològic, la psicologia es converteix fàcilment en una eina d’adaptació: ajudem a gestionar l’angoixa perquè la persona funcioni en entorns que la danyen, en lloc d’entendre el dolor com una brúixola que assenyala allò que cal transformar.
Moltes vegades fins i tot falta llenguatge per anomenar el patiment que genera el sistema: allò col·lectiu i polític es tradueix en diagnòstics individuals (ansietat, depressió, estrès) i, d’aquesta manera, es perd la seva dimensió transformadora.
En la formació de professionals de l’àmbit de la salut o de l’acompanyament emocional també hi ha un buit: gairebé no s’obren debats sobre què ens passa quan veiem desnonaments, abusos, fluxos migratoris forçats o els impactes de la crisi climàtica.
Sovint aquests temes queden fora del marc d’exploració personal, com si no fossin “matèria” de la psicologia. I, sense aquest marc, és fàcil que la neutralitat es converteixi en complicitat: sense adonar-nos-en, podem estar treballant perquè algú torni a ser “productiu” en un entorn tòxic, o perquè s’adapti a la precarietat, sense qüestionar-ne les causes.
Un dels meus punts d’inflexió va ser tenir algunes converses amb companys, persones amb un treball personal aparentment molt profund, que defensaven sistemes excloents (autoritarismes, restriccions a la lliure circulació de persones, negació de la bretxa salarial o fins i tot dels efectes devastadors del canvi climàtic…). Des del meu punt de vista, això pot passar perquè, tal com he comentat, en gairebé cap de les formacions o espais de creixement personal es posen sobre la taula temes com el feminisme, l’ecologisme, el feixisme o l’economia solidària i, per tant, no existeix l’oportunitat de revisar què ens passa amb tot això.
Un altre punt d’inflexió va ser una taula rodona en la presentació del llibre d’un amic, Ferran Castellarnau, sobre el treball de l’educador social. Allà es va dir en veu alta una idea que jo ja pensava: massa sovint, els serveis socials i psicològics adapten les persones al sistema que les oprimeix en lloc de revisar el sistema.
Van passar mesos d’exploració i de treball personal fins que em vaig adonar que havia d’obrir la meva pràctica a una mirada que integrés allò personal i allò social, així com allò polític i allò ecològic.
En aquesta recerca em vaig trobar amb el llibre Esperanza Activa, publicat a Espanya per Ediciones La Llave, de Joanna Macy i Chris Johnstone. En plena angoixa personal pel context actual, amb els extremismes guanyant quotes de poder i una fractura social i ecològica creixent, aquella lectura em va ajudar a no orientar el meu dolor pel món només cap a una investigació psicoanalítica del meu ésser, sinó cap a una possibilitat de transformació social: el llibre acollia el dolor, l’investigava i també el convertia en orientació.
Així vaig conèixer El Treball que Reconnecta, creat per Joanna Macy, a través del curs de Chris Johnstone a la web activehope.training. El recorregut que vaig fer en aquell curs va posar en un ordre diferent, i més orientat cap a la transformació social i col·lectiva, conceptes i aprenentatges que ja havia cultivat durant anys a través de la meditació, el mindfulness i la teràpia Gestalt: El Treball que Reconnecta tenia fonaments sòlids, un mapa pràctic i una direcció clara cap a una Esperança Activa i transformadora. No era només treball personal; era un camí compartit.
Ara estic en el procés de donar a conèixer l’Esperança Activa a més gent del meu entorn i de compartir aquest projecte amb altres persones que porten anys al meu costat a l’Espiral.
Juntes, estem aquí, no per oferir receptes ràpides, sinó per obrir espais segurs, inclusius i valents on posar nom al que ens passa i transformar l’angoixa en Esperança Activa.
Ho farem publicant articles, compartint meditacions guiades, proposant tallers i espais de trobada per caminar-ho junts, juntes.
Si aquest camí et ressona, et convido a seguir-nos.
Cada lectura, cada pràctica i cada conversa sumen.
Des d’aquí, tot pot començar a moure’s.
Gràcies per llegir-me.
Aleix