Vivim en una època que de vegades ens demana massa. Si obres un moment el telèfon i repasses les notícies de seguida trobaràs l’ombra d’una crisi climàtica que ja no és un advertiment llunyà, sinó una realitat palpable, amb ecosistemes fonamentals en perill i temperatures que no paren de pujar, portant-nos cap a fenòmens extrems.
Però, d’altra banda, i això és el que sovint ens toca cada matí, tenim la urgència aclaparadora de la nostra quotidianitat.
Vivim travessats per la dificultat angoixant d’accedir a un habitatge digne, per treballs cada cop més precaritzats on sembla que correm en una roda d’hàmster sense arribar mai a tot, per la inestabilitat econòmica i per una epidèmia silenciosa però voraç: la soledat profunda i la desconnexió enmig d’un món paradoxalment hiperconnectat.
I a més a més, veiem com les desigualtats socials i econòmiques continuen ampliant-se de manera escandalosa davant dels nostres ulls.
Aquest còctel, que barreja la gran ansietat global amb el cansament pur i dur de la vida diària, ens situa sovint en un escenari on la reacció més natural de qualsevol ésser humà és sentir-se desbordat o completament paralitzat per la magnitud dels problemes.
A la consulta ho veig constantment. Veig persones absolutament brillants, sensibles i vàlides que s’encongeixen perquè el pes de tot plegat resulta inassumible.
I tot i això, el veritable repte que tenim al davant no és només prendre consciència d’aquesta situació tan complexa, sinó decidir amb consciència com volem respondre-hi sense cremar-nos.
La Joanna Macy, era una respectada activista, eco-filòsofa i experta tant en budisme com en teoria sistèmica, que va dedicar la seva vida a entendre la transformació del dolor per la situació del món en una acció positiva.
El seu llegat ens proposa una sortida que no passa per la ingenuïtat ni el positivisme de pa sucat amb oli, sinó per allò que anomenem l’Esperança Activa.
El parany de l’esperança de sofà i la saviesa de les nostres defenses
Des de petits, hem après a relacionar-nos amb l’esperança com qui s’asseu a la parada a esperar que passi l’autobús: confies que arribi tard o d’hora (moltes vegades més tard que d’hora)
L’esperança que normalment sentim, sovint depèn d’un cert optimisme, de la creença que les coses milloraran.
Però què passa quan la vida et dona un cop de puny amb una pujada del lloguer inassumible, o quan aquest optimisme flaqueja perquè el món sembla anar directament a la deriva? (I últimament sembla que hagi agafat velocitat de creuer).
Doncs que el nostre sistema emocional col·lapsa.
Des de la lent de la teràpia, això és fascinant i alhora molt tendre d’observar i acompanyar.
Quan la realitat ens desborda i ens fa sentir petits petits, però molt petits, ja sigui pel declivi del planeta o perquè ens sentim invisibles i aïllats en una societat profundament individualista, les nostres “parts protectores” salten als comandaments.
Què fan aquesta mena de “protectors” interns? Ens anestesien. Ens fan girar la cara, ens fan caure en l’apatia crònica, el consum compulsiu o el cinisme, tot amb la intenció (molt noble, per cert) de protegir el nostre món intern d’una angoixa que perceben com a insuportable.
I és aquí on la Joanna Macy ens deixava una advertència que hauríem de tenir subratllada: un dels perills més grans que afrontem no és només el caos climàtic (i social i econòmic, afegiria jo avui dia), sinó justament aquesta insensibilització i la incapacitat de respondre.
En contrast directe amb l’apatia, l’Esperança Activa implica prendre consciència de la situació, reconèixer la gravetat dels problemes i, tot i així, triar actuar per fomentar el canvi positiu que volem veure en el món.
És a dir, l’Esperança Activa no és un ideal abstracte ni un estat d’ànim permanent, sinó una pràctica que es construeix amb passes reals. Vol dir transitar de la desconnexió, el desànim i la sensació de derrota a sentir-nos compromeses, animades, vives i empoderades per actuar.
L’Espiral del Treball que Reconnecta: Un mapa per habitar el present
La teoria sona molt bonica… però com ho fem això quan el compte corrent no arriba o les notícies ens ofeguen?
Per navegar per aquestes aigües turbulentes, Macy ens ofereix L’Espiral de El Treball que Reconnecta.
Ho pots imaginar com un mapa terapèutic profund, una eina dissenyada per processar tant la bellesa com el dolor del món en què vivim i trobar maneres de respondre amb determinació.
Aquest viatge es desplega a través d’una espiral de quatre etapes clarament definides.
- La Gratitud: El nostre refugi segur
L’espiral comença per la gratitud. Aquest primer pas, senzill però super-important, ens convida a reconèixer allò que estimem i apreciem de la vida.
En qualsevol pràctica de Mindfulness o d’arrelament somàtic, sabem bé que abans de convidar algú a mirar de cara els seus fantasmes o els seus traumes, necessitem construir un refugi segur, sentir el terra ferm sota els peus.
Quan ens prenem un moment per reconèixer allò que valorem, ens situem en un punt de partida més fort.
Naturalment, no es tracta d’ignorar el lloguer abusiu o la precarietat laboral; es més aviat poder-se sostenir agafant aire, i primer agrair que encara podem respirar, i que gràcies a aquest alè, podem mirar d’iniciar el camí del canvi.
És una etapa on podem completar mentalment frases tan simples com: “M’encanta…” o “El que mes m’agrada o m’estimo és…”. I adonar-nos que, els que ens dona força, pot ser la mirada amable d’aquella fornera, o passejar el gos o, simplement, el silenci del matí.
- Honrar el Dolor: Sostenir allò que ens fa mal
Un cop estem ancorats, podem entrar a la segona etapa: Honrar el dolor.
Aquest pas obre l’espai necessari per reconèixer la tristesa i la frustració per la nostra situació actual o pel món en què vivim.
Ens demana observar la tristesa i la preocupació sense fugir-ne constantment. Des de la Teràpia Gestalt o el Moviment Autèntic combinat amb el treball intern amb les nostre parts, treballem molt amb la premissa que l’emoció que reprimim, que ens empassem, per exemple, per “ser forts”, es cristal·litza al cos creant tensions.
Cal donar espai a l’esgotament de la rutina, al pànic pel futur.
Honrar el dolor no significa quedar-s’hi encallat llepant-nos les ferides en bucle, sinó tractar-lo amb respecte i reconèixer-lo com un senyal d’alarma que ens impulsa a actuar.
Si el món i la societat et fan mal, no és perquè estiguis boig o siguis dèbil; és precisament perquè estàs viu, connectat i pertanys a aquest món.
- Veure amb Nous Ulls: Trencar l’apatia paralitzant
Travessada l’emoció, la tercera etapa ens convida a Veure amb nous ulls.
El nostre diàleg intern moltes vegades ens convenç que no hi ha res a fer. Però aquest pas ens obre a noves perspectives que ens inspiren i empoderen.
Aquí necessitem fer servir allò que el Mindfulness treballa tant bé: recordar que la realitat no és una imatge fixa en una pantalla, sinó una seqüència de successos constantment en canvi i evolució.
En aquesta etapa de l’Espiral del Treball que Reconnecta, entrenem la ment per visualitzar la direcció en la què volem avançar i com ens agradaria que evolucionés la situació.
- Passar a l’Acció: Trobar la nostra peça del trencaclosques
Finalment, arribem a l’última etapa de l’Espiral: Passar a l’acció.
Aquí ens preguntem, amb el cor a la mà, quin paper podem jugar en el canvi i ens comprometem a fer passos concrets.
El gran bloqueig, la sensació d’impotència de ser massa petits davant d’un problema massa gran, sol arribar quan ens creiem amb el mandat heroic d’haver de resoldre-ho tot nosaltres sols.
Però el punt no és intentar fer-ho tot, sinó trobar la nostra part en el procés de canvi.
Com no ens cansarem de repetir, el gran canvi succeeix a través de moltes petites accions. Només ens cal preguntar-nos: “Quin pas concret puc fer aquesta setmana?”.
No cal que sigui una gran acció, només una contribució en la direcció que volem seguir.
El teu regal al món
Com pots veure, L’Esperança Activa és una forma madura, tendra i profundament sanadora d’estar vius.
Aquest procés que va parir la Joanna Macy no només ens permet influir en el món des de l’acció col·lectiva i social, sinó que també ens transforma a nosaltres mateixes, fent-nos persones molt més resilients i connectades amb allò que realment ens importa.
No es tracta d’esperar que tot estigui resolt abans de moure’ns, sinó de posar-nos en camí i oferir el nostre regal d’Esperança Activa al món. Ja sigui a través de petites accions o donant suport als nostres veïns i veines en el seu propi procés.
Aquestes petites accions són els fils que teixeixen el canvi real i que ens mantenen connectats.